El tren

Etiquetes

El tren by Joan Vinyoli
El tren, a photo by Joan Vinyoli on Flickr.

He pujat al tren a plena marxa per venir-te a visitar a Madrid. He preguntat al revisor a quina hora més o menys hi arribariem. M’ha contestat que aquest tren corre a gran velocitat contínuament, sense aturar-se enlloc. He pensat que, essent així, ens trobaríem a la darrera Terminal. He mirat els viatgers i m’ha semblat que dormien. En fixar-m’hi més, he descobert que eren morts. Però no feien pudor. Semblaven figures de cera i es desprenia d’ells una gran pau i serenitat. He obert una finestrella i he vist que per la xemeneia de la màquina sortien flames i guspires en gran abundor. He anat després a la plataforma del vagó darrer i he vist carbons encesos entre les vies. He tornat a dintre i m’he deixat caure en un seient, bo i esperant que m’aniré tornant també una figura de cera, però sense preocupar-m’en el més mínim. Ha passat un altre cop el revisor i he comprovat que era també el conductor del tren. Li he vist, sense que ell se n’adonés, el peroné i la tíbia.

Al meu amic Artur Sagués
Desembre de l’any 1977
J. Vinyoli

A una estàtua en un jardí

Etiquetes

Una estaua en un jardí by El Cantinal
Una estaua en un jardí, a photo by El Cantinal on Flickr.

Només per tu l’íntim calfred
de les flors mig obertes, l’aire
fragant d’aquell indret
que centra, pàl·lid, el teu aire.

Ara et lloa el més pur alè
d’una jove naturalesa,
i cada mà ja no sap què
posseir sinó la nuesa.

Però no mai gosa tocar
més que la teva llunyania
que entre verdors, alta, somnia,
i et miren d’una mica enllà.

J.Vinyoli

El ramat de pedra

Etiquetes

El ramat de pedra by El Cantinal
El ramat de pedra, a photo by El Cantinal on Flickr.

Sóc el pastor sempre despert: vigilo
de nit i dia el meu arment de roques
que pastura fa segles, no movent-se
d’aquests verals on jo miro, callant,
la llisa mar al fons que reverbera.
Se’ns ha adormit el temps: no passa
gent per aquí. De dia el sol
fa crepitar les pinyes. Sento flaire
d’agost, el cruixit d’una branca.
Cap gos d’atura no glapeix.
De mica en mica em vaig tornant de pedra
també. Miro de nit el firmament.
Ben abrigat sota una alzina,
no trigaré gens a dormir.

J.Vinyoli

Temps perdut

Etiquetes

Temps perdut by El Cantinal
Temps perdut, a photo by El Cantinal on Flickr.

És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
              Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
              Què diu aquest ocell
cantant en una branca despullada?
Temps perdut.
                         No preguntis,
que no et sabria dir
l’origen de les coses.
                                      Temps perdut.

J.Vinyoli

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 136 other followers